(Bloc) Entre el genuí i el pedant
Últimament em succeeix que veig pel•lícules que fa un temps tenia per sagrades, cinema d'autor reservat per a uns pocs privilegiats de ment oberta i, en veure-les al costat d'una altra persona que em va donant la seva opinió, fent algun comentari, descobreixo que són pel•lícules completament absurdes, pel•lícules amb pesades i pedants ínfules intel•lectuals, disbarats que només han tingut cabuda entre el públic per la seva provocació.
Escrit per: Eduardo Alonso
No obstant això hi ha altres pel•lícules arriscades, que aposten per innovar o que donen un petit pas més enllà nedant en el classicisme, que han estat i segueixen sent per a la meva experiència vital fites que han deixat una profunda petjada. Parlo de Trencant les ones, El tercer home, Avui comença tot... No cal oblidar que la mateixa Ciutadà Kane va ser una pel•lícula revolucionària.
Aquesta transformació de la qual parlo, més fàcil potser perquè el cinema és més fàcil experimentar-ho en companyia, m'afecta de forma més lleu en la literatura. Crec també que, donada la seva llarga història, el llenguatge literari és més complex que el cinematogràfic i que, en ser un exercici de llibertat individual la lectura, un es pot permetre explorar gustos i mons com qui mira des d'un forat sense por de ser descobert.
Pots atrevir-te amb obres molt subversives, molt experimentals, molt clàssiques, lentes, veloces, sesudes, lleugeres, picants o no i sempre tindràs un ventall ampli per escollir una de gran qualitat, perquè, com dic, a diferència del cinema la trajectòria i la producció té ja un llarg recorregut.
I és per això que penso ara que si s'han donat grans fracassos després d'una sorpresa inicial en obres cinematogràfiques és també perquè hi ha hagut menys espai per a l'assaig i error, perquè és un art jove que, pensat amb assossec, només ha donat uns quants grans clàssics. En la meva aventura cinematogràfica, veig aquí Orson Welles o Ingmar Bergman, però no al recentment aclamat Terrence Malick amb el seu L'arbre de la vida.