(Bloc) Lilith
M'he portat una sorpresa bastant gran. Em vaig apropar a la pel•lícula Lilith, de 1964 i rodada en blanc i negre, per la confiança en un director que em sonava a antic (Robert Rossen) tractant un tema com la bogeria.
Escrit per: Eduardo Alonso
La presència de Jean Seberg en el paper de protagonista femenina de seguida em va fer pensar en aquella bellesa moderna, amb el seu pèl curt, de Al final de la escapada; i tenir a un jove Warren Beatty com a protagonista masculí no em va espantar i, per a la meva sorpresa, em va encantar el seu treball interpretatiu una vegada em vaig ficar en la pel•lícula.
El film tracta amb especial subtilesa la relació entre un infermer i una pacient d'un centre psiquiàtric. Hi ha moments d'especial bellesa, com aquells de l'amor, i el final és dels millors que he vist en bastant temps. La versió original ens deixa escoltar un anglès nord-americà agradable i clar, i aquella Jean Seberg a qui jo imaginava tan moderna se'ns presenta aquí amb una llarga cabellera clàssica que resol el repte interpretatiu de representar els àngels i dimonis del desequilibri mental amb nota.
La pel•lícula transcorre entre el centre psiquiàtric, les sortides i un petit reflex de la vida i història del personatge interpretat per Beatty al poble, de tornada de la guerra mundial. A destacar el moment en què, després de prendre un cafè a casa d'una antiga núvia, aquesta li deixa en clar quin és la seva predisposició cap a ell: un toc de guionista d'allò més fi i irònic. La pel•lícula dura unes dues hores.