(Bloc) Aire de Dylan
No m'havia apropat abans a la literatura d'Enrique Vila-Matas. Una conferència seva llunyana en el temps em va causar bona impressió.
Escrit per: Eduardo Alonso
Els seus articles en un periòdic de tiratge nacional m'agradaven unes vegades i unes altres no m'acabaven d'omplir. No obstant això, creixien les veus que el prestigiaven al voltant. Recordo que aquella llunyana conferència ens va avançar el títol provisional, que passaria a ser el definitiu després, del seu últim llibre en cocció: Doctor Pasavento.
No fa molt, vaig estar en una exposició sobre el tan aclamat Roberto Bolaño en la qual apareixien junts compartint aparentment felices estones d'oci. Finalment, per feliços atzars de la vida, va caure a les meves mans la seva novel•la Aire de Dylan.
Aire de Dylan m'ha mostrat a un autor experimental, que s'atreveix a fer un ambigu joc entre realitat i ficció, o a prendre el pèl al lector a propòsit. La proposta, tan rara com original –en la meva ment ja estava abans de començar el llibre la idea que em trobava davant un escriptor estrany-, ens apropa a un escriptor mort que parla al seu fill repudiat en vida a través de veus a l'interior de la seva ment, un escriptor que va basar la seva obra en l'esperit de treball i la capacitat de transformació constant; i el fill que opta en aquesta vida per ser conseqüent amb la seva decisió que, tal com està el món, el millor és no fer res de res.
La novel•la va avançant en un joc teatral que ens situa en una Barcelona acomodada amb un plantejament totalment original que inclou una mare desestabilitzadora, unes memòries desaparegudes del pare i assassinats per resoldre. Sense decaure en cap moment en la seva rara escriptura: agradarà o no, però no se li pot negar un esforç per recórrer nous camins en la novel•la.