(Bloc) La no-violència: és útil?
Quan vaig acceptar la 'proposta de fitxatge' pel Bloc de les Capacitats em van suggerir si volia parlar del Dia Escolar de la No-violència i la Pau. No ho veia gens clar. Vaig pensar-hi un instant i vaig adonar-me que estava més perdut que un conill en un canòdrom. Els dubtes m’assaltaven. Què sabia jo sobre el que és la no-violència? L’absència de violència? Serveix de res? Qui conec que la practiqués? Sóc no-violent o no ho sóc?
Escrit per: Roger M. Vilaplana
Vaig dir immediatament que sí. Com que no ho tenia clar, vaig decidir tirar-me de cap a la piscina. M’informaria per sortir de dubtes. I si us dic la veritat, quan escric aquestes quatre ratlles, estic més confós que quan vaig començar.
De tot el que he llegit, el resum més encertat crec que és el de la la Viquipèdia: "El Dia Escolar de la No-violència i la Pau, fundat l'any 1964 pel poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, és una iniciativa d'Educació No-violenta i Pacificadora, difosa internacionalment". "Propugna una educació permanent en i per a la concòrdia, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no-violència i la pau. El seu missatge bàsic diu Amor universal, No-violència i Pau. L'amor universal és millor que l'egoisme, la No-violència és millor que la violència i la Pau és millor que la guerra."
És un missatge adreçat a la quitxalla, destinat a formar persones adultes que, ja des de ben petites, assumeixin com a propis i normals sistemes pacífics de resolució de conflictes. La intenció del Dia Escolar de la No-violència i la Pau és lloable i a l’hora molt necessari, atès que la vida, essencialment, és conflicte. Amb els amics, amb els pares, amb la parella, a la feina, arreu on convisquem amb altri. Què en faríem d’una vida on no hi haguessin conflictes... que poguéssim superar?
El que jo em pregunto, recelós com sóc, és si la llavor de la No-violència i la Pau arrela amb prou força en els avui menuts i demà adults. Quines forces fan que de grans, i en el conflicte, cerquem la guerra i no la pau? Diria que queda molt camí per recórrer. Expliqueu-me, si no, perquè a avui seguim encara resolent els conflictes com es feia l’any 64, per la força. Voleu dir que hem avançat gaire?
En aquests dies, i amb aquest primer article al cap, m’ha vingut al cap la memòria d’un català, pacifista i practicant de la no-violència, com Lluís Maria Xirinacs, que en el tenebrós tardofranquisme plantà cara a la dictadura, davant de la presó Model. Trobo a faltar el seu no-violent, desobedient i pacífic consell sobre què hauríem de fer a la Catalunya actual.