(Bloc) Cal més justícia social
El dia 20 de febrer es commemora el Dia Mundial de la Justícia Social, promogut per les Nacions Unides. Els dies mundials ens planten davant del nas les injustícies que encara existeixen al nostre món.
Escrit per: Roger M. Vilaplana
La primera vegada que vaig sentir a parlar de la “justícia social” va ser a la parròquia de Sant Medir, al barri de La Bordeta, a Barcelona. I si la memòria no em traeix, juraria que en una reunió de la Joventut Obrera Catòlica, la JOC. Vaig pensar que la justícia social era allò que feia en Robin Hood, als boscos de Sherwood, o el nostre bandoler Serrallonga, a les feréstegues Guilleries: robar als rics per donar-ho als pobres. Òbviament no l'encertava però potser no m'equivocava del tot, oi?
Amb el pas dels anys, i no us explicaré pas el perquè, el meu caràcter es va forjar a la contra de totes les injustícies que percebia al meu voltant. Algunes patides en pròpia pell, d'altres pel fet de provenir d'un entorn familiar i d'un país, Catalunya, que havien estat derrotats pel feixisme. Érem treballadors, republicans, catalanistes, catalanoparlants i sindicalistes. En resum, teníem tots els números de la rifa per acabar rebent. Però no hi ha res millor per voler justícia, que patir-la en persona. I puc dir, amb el cap ben alt, que a dia d'avui segueixen revoltant-me les injustícies actuals que patim els catalans, com a poble, com a ciutadans i com a treballadors.
D'on ve, però, el terme justícia social? Segons la meva estimada Viquipèdia, la justícia social és “un concepte aparegut a mitjan segle XIX, referit a les situacions de desigualtat social, que defineix la recerca d'equilibri entre parts desiguals, per mitjà de la creació de proteccions o desigualtats de signe contrari, a favor dels més febles.”
En la definició de la justícia social he trobat el desllorigador que em va fer entendre perquè vaig dedicar-me, amb cos i ànima, a defensar els treballadors. Perquè jo també era treballador, és clar, i perquè no em semblava justa la desigualtat que patíem. Defugint el pensament “comunista” habitual dels anys 80 – amb el que mai he combregat- i inclinant-me molt més cap al vessant cristià, em semblava inacceptable que hi hagués tanta gent a qui eren negades unes condicions de vida i treball dignes. I ves per on, sense saber gairebé que era la justícia social, al final ha resultat que la meva vida l'he dedicada, en gran mesura, a la justícia social. No ho trobeu curiós? Jo sí.