(Bloc) Les meves xarxes socials
Des que van aparèixer les xarxes socials sempre he volgut ser-hi present. Al principi tenia una necessitat quasi malaltissa de ser a la virtualitat popularitzada a finals del segle passat. I m’hi vaig quedar ben enganxat. No sabria dir quantes hores m’hi passava cada dia, però si la meva memòria de peix no m’enganya -i m’enreda sovint- podia passar-m’hi hores i més hores. Fins i tot dies sencers, sobretot quan jugava amb persones d’arreu del planeta. Qui no ha jugat mai una partida de pòquer (sense diners) contra “amics” de Nova Zelanda, Lituània, Estats Units i Tanzània? Jo sí, i en vaig ser un addicte total.
Escrit per: Roger M. Vilaplana
La meva experiència virtual va començar quan les xarxes van arribar a Catalunya i es van anar popularitzant. Jo vaig apuntar-me a la moda el primer dia que en vaig sentir parlar. I ho vaig fer en un d’aquells blogs gratuïts que avui en dia són pràcticament residuals. Els recordeu? Blogger, WordPress i Fotolog, n’eren els més coneguts. I us he de dir que en el meu blog de WordPress vaig aconseguir certa fama. Els meus “posts”, dos o tres al dia, rebien moltes valoracions positives, eren molt comentades per altres internautes, creaven polèmica i fins i tot la premsa se n'havia fet ressò en alguna ocasió. El meu malnom havia destacat entre milers i milers d’internautes i jo vivia als llimbs. Era collonut!
La fama dels blogs, però, fou efímera. Durà dos o tres anys a tot estirar. I l’apocalipsi va esclatar quan els blogs van ser substituïts per una nova xarxa, l’ascens imparable de la qual encara dura: Facebook. I amb Facebook la meva egolatria va trobar una nova plataforma per destacar de nou. Volia recuperar la fama que havia aconseguit al WordPress. Dit i fet! Havia d’arribar als 5000 amics com més aviat millor, i en un tres i no res, ja els tenia.
I quan creia que era al cim de Facebook, va irrompre Twitter, Instagram, Youtuber, i milers de plataformes més. I vaig llençar-m’hi de cap. Havia de ser a totes les xarxes. Fos com fos. Què seria de mi si les xarxes socials no em reconeguessin? I en plena voràgine d’ego desbocat vaig caure del cavall, com Sant Pere. Vaig ser conscient que la necessitat malaltissa de ser a les xarxes no era res més que una forma enganyosa de creure que no estava sol. I què s’assembla més a la solitud que viure de contactes virtuals? Era a les xarxes socials i estava més sol que un mussol.
En l’actualitat sóc a Facebook i a Twitter, però no amb la intensitat que hi era des de fa 15 anys. I sabeu què? Ara publico molt poc, fins i tot hi ha dies que no penjo res. Prefereixo parlar amb gent de carn i ossos, com els companys de Joia. Vosaltres sí que sou una bona xarxa social; sou la meva xarxa social. I no us canvio per res.