(Bloc) El meu petit homenatge al Dia de la Dona
Tant de bo hagués entrat abans a escriure al bloc, aquí va el meu petit homenatge al Dia de la Dona. Qui m'anava a dir a mi que el destí o la casualitat em farien treballar envoltada de dones que semblen normals però que en realitat són extraordinàries, fora del normal…
Escrit per: Montse Sánchez
En realitat són muses, fades, magues, nimfes, sirenes, bruixes, fan màgia amb tot el que vulguin i inunden el local amb una gràcia que a mi m'encanta i em fa treballar pujada damunt d'un núvol, i així recorro els passadissos, els despatxos, levito ingràvida en la meva cadira en la recepció…. Potser no ho enteneu, perquè no sabeu com són. Així veig jo a les noies de Sant Martí:
- Els ulls més exòtics, dues profundes gotes de l'oceà més paradisíac que he vist i aquesta forma tan graciosa de parlar…
- La simpatia i l'ocurrència personificada i la seva particular destresa per a ser sempre autèntica…
- La infinita paciència amb els usuaris i la mirada blava més plena…
- I què dir d'unes de les petitones… Estic desitjant que sigui dijous per a donar-li una súper abraçada. La tendresa més bonica, l'espontaneïtat en forma de somriure i la llum més intensa, deixa petjada allí per on passa, com l'estela d'un cometa.
- La veu més calmada, la subtilesa i la força d'una princesa guerrera.
- La transparència més absoluta, la mirada més neta, el seny i la bogeria més divertida que he conegut mai.
- Aquesta sí que és una maga i alquimista de debò, converteix la seva aparent fragilitat en responsabilitat, la silenciosa i elegant forma de saber estar, “molt bon saber estar”, sembla que ha rebut la millor educació en un col·legi de pagament, d'aquests cars…
- Hi ha una altra que és una mica bufona, a mig camí entre “estatus del tracte per ser de les petites” i Deessa de l'Olimp. La bellesa més perfecta, la boca o la llengua més directa, encara que vulgui, mai em puc enfadar amb ella…
- Una és molt nova, però apunta maneres, amb la seva simpatia, el seu somriure i bon caràcter….
- La sensualitat dels ulls negres, més brillants, vius, amb trets àrabs, sempre me la imagino vestida de zíngara i a l'hora del dinar sempre la punxo amb que em faci un ball, és divertit escoltar com em contesta, encara no sap si és veritat o és broma el que dic…
- I la “nena”, “la nena dels meus ulls”, és tan fàcil voler-la, protegir-la, cuidar-la i acaronar-la… No hi ha ésser humà que es resisteixi a no menjar-se-la, és tan bonica per dins i per fora… El dia que jo me'n vagi, no em moriré sense ella, estaré contenta de tenir-la sempre a prop, tinc mil fotos, mil records, mil riures que m'acompanyaran sempre on estigui ella. L'agafaré de la mà i l'estrenyeré tan forta que no ens podrem deixar anar ni separar mai, sempre al teu costat, sempre…
Però qui vol muses de carn i os, qui vol sirenes amb dues cames? Tothom, però només jo les tinc…