(Bloc) Per què ens costa tant l'amor?
Segueixo sobre la idea del destí, últimament continuo retrobant-me, coincidint amb gent que vaig conèixer fa temps i som com les llums dels vaixells que es troben en la boira, a vegades solem fer-ho en la llum i el bullici de tots els bars, o en els centellejos de les llums de neó d'aquesta gran ciutat.
Escrit per: Montserrat Sánchez
És curiós com ens relacionem i el relatiu que és el temps, la velocitat i la paciència per a cadascun de nosaltres depenent del molt o poc que ens agradi l'altra persona...
Com de covards o valents serem, o donar per fet que no agradem a l'altra persona, perquè ni en els teus millors somnis t'imaginaves que li agradaves, perquè t'han donat milers de carabasses o perquè et tractaran de "flipada motivada" i després quan et llancen senyals quedes de ximple, (que no sé què és pitjor) per no haver-les vist abans i torna a començar amb l'empanada mental i els senyals del cel, del vent de Fito i d'Amaral...
I és per això que a vegades ho volem tot molt ràpid, la velocitat i la intensitat va "in crescendo", arribant així a electrocutar-nos, mil volts recorren el nostre cos i ens deixa els pèls estarrufats, en forma d'estrella i ens deixa una mica negres, recremats...
Altres vegades busquem una amiga que ens acompanyi en aquest viatge, per a explicar-li nostres alegries i les nostres penes, per partir-nos de riure, per no sentir-nos soles en aquest ball. Altres vegades ens trobem amb gent del passat, de quan tenies 30 anys, que ens fan plorar com desconsolats, recordant la cançó de Karina de “Cualquier tiempo pasado fue mejor”...
I enmig de tota aquesta gent, s'albira una llum, un raig d'esperança, uns ulls, una mirada transparent i clara que et dóna una bufetada i et diu "espavila" i viu la vida, que el temps de plorar ja ha passat, ha acabat…
Per què ens costa tant l'amor? La veritat és que és igual, mai desistim de l'obstinació de guanyar la batalla del cor...