Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si estàs d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant.
Segueixo sobre la idea del destí, últimament continuo retrobant-me, coincidint amb gent que vaig conèixer fa temps i som com les llums dels vaixells que es troben en la boira, a vegades solem fer-ho en la llum i el bullici de tots els bars, o en els centellejos de les llums de neó d'aquesta gran ciutat.
És increïble: em fascina veure com treballen les formigues, tan petitones i organitzades, sabent molt bé quina és la seva funció, treballen en silenci i passen gairebé inadvertides, però així constants i tenaces i al final el seu esforç serà recompensat, donarà els seus fruits.
Tant de bo hagués entrat abans a escriure al bloc, aquí va el meu petit homenatge al Dia de la Dona. Qui m'anava a dir a mi que el destí o la casualitat em farien treballar envoltada de dones que semblen normals però que en realitat són extraordinàries, fora del normal…
Mai he cregut en el destí, m'agrada més pensar que tot és casualitat, una bonica i subtil sorpresa, coincidència, però és que últimament el passat irromp amb força, cada vegada més…
És curiós com som de petits i com som de grans. De grans els artistes, els poetes, els cantants malden per destacar per ser "únics, originals, diferents", fer alguna cosa que ningú hagi fet abans, una cosa fresca i innovadora. Però de petits, amics meus, això canvia i molt...