(Bloc) Quan la senyal es va fer fum
Un somni de capvespre. Sense vent, sense brisa per tocar. Sense més color que el d'un cel blau pastís, amb mosaics de cirrus i llimbs ataronjats.
Escrit per: Ángel Muñoz
Serena és la riba com a tranquil·la és la meva estada aquí, envoltat d'un entorn natural, en pau. És el moment d'un senyal: encenc un cigarret i el sentiment es fa fum.
Es gira l'aire i el verda plata de les oliveres es reflecteix en els meus ulls, com a miralls simulant ombres del meu record. El fum apareix entre l'halo de la meva boca desprenent-lo cap a l'infinit, deixant el rastre de la seva peculiar calada.
La suau dimensió de les meves icones, aquí assegut en el butacó d'aquesta terrassa, clausura tots els moments d'un dia incert. Un dia calorós d'estiu al qual ens falta temps per a entendre el perquè de les coses que ens han esdevingut.
Passa el temps o per contra passem nosaltres a una velocitat de vertigen?
S'encenen les llums del carrer com a cuques de llum en fase de transformació, és un altre senyal que ens adverteix que la nit està caient. Unes gotes d'aigua que ficades al llit en aquestes branques d'olivera apareixeran al matí següent en estat de rosada.
Que meravellós és el cantar dels ocells en la seva retirada als seus nius, lliures amb una destinació fixa i amb un vol d'esperança i gratitud als aquí presents. Pensant, mirant a l'horitzó m'acosto la mà a la boca sostenint el cigarret entre els meus dits preparat per a fer un altre senyal de fum. Aquesta vegada alguna cosa feta fallida, queixosa, sense ànima, sense poder endevinar què és el que passa. El filtre de tabac s'estava apagant, com també m'estava apagant jo. Són aquests moments de cansament, d'esgotament manifest, per a un pensament cada vegada més fugaç i tèrbol.
El son fa petjada en mi. No tinc un altre recurs que prendre'm un cafè.
Desitjo continuar escrivint-te, acariciar aquesta ploma, fer-la lliscar sobre el paper i donar-li sentit a les meves paraules. Una condició que em torna a animar de la meva letargia passatgera, restaurant la bellesa del meu senyal, encenent un altre cigarret. En aquest cas sota la tènue llum d'un fanal. Una contínua i fina filera de fum es passeja pel firmament.
El cel de sobte s'estremeix deixant-se escoltar un baluern allà en el més alt. El que fins ara havia estat un recés de pau i de tranquil·litat havia passat a convertir-se en un estat de trons i de pluja. Olors evocadores a herba fresca i terra mullada faran novament del meu entorn una fantasia per al meu record. Llàgrimes caigudes de manera vertical, subtils, com en cortina que barrejat amb el fum del meu cigar fan un ambient de fusió, d'aromes neutres, profunds, nets i alliberadors, frescos i francament emotius. És un plaer aferrar-me al passat en un moment com el que estic vivint ara. Aquests records de la meva infància evocats a una circumstància ja esdevinguda. El meu senyal aquesta vegada es veu entretallada per l'aigua. Em trobo en la tessitura de deixar per a més tard els senyals que es fan fum.