(Bloc) El Dia Universal de la Infància
Quan era petit recordo com es feien de curts els dos-cents metres camí del col·legi. La por de trobar-se les burles dels companys. Quan feia setè de l'EGB era un infern. Pot ser que no rebés tantes bufetades però, com en escacs, l'amenaça fa més que el mateix atac. Arribar tard, passar entre els altres nens menys o més intacte i seure al teu pupitre. El darrer de la fila, per evitar cops de puny per l'esquena. De tant en tant, el de davant em donava un cop de puny per recordar-me qui manava.
Escrit per: Fèlix Rozey
El bullying és cosa de tots els dies. Els nens que estudien molt, els que per alguna raó són diferents, poden ser víctimes, però en realitat, tots podem ser víctimes del bullying. És difícil sobreviure quan tota la classe o gairebé tota s'ha posat en contra teva. Jo vaig passar així diversos anys. Els altres nens em maltractaven i pegaven i no hi havia cap raó.
Us asseguro que és un maleïda situació. El meu pare no em feia cas. “Coses de nens”, deia, i continuava llegint. És veritat que son coses de nens, una maleïda cosa de nens. Aquestes coses passen. I potser et deixa seqüeles per tota la vida. Es calcula que el 70 % de les persones que pateixen bullying desenvolupen una malaltia mental a l'edat adulta. Un xifra terrible.
I repeteixo, no té perquè tenir cap raó.
Avui és el Dia Universal de la Infància. I serveix per recordar que els nens són el col·lectiu més vulnerable. Potser no et van fer bullying. Potser recordes que el vas fer. Ara és el moment en el que hem de canviar les coses. I les coses precisament es canvien a poc a poc.
No volem més nens que semblin animals assetjats. I hi ha recursos. El pot anar a un psicòleg o a un altre dels recursos que ofereix la comunitat. Però has de moure't. Les coses no es solucionaran soles. Potser, si tu vas patir bullying de petit, estàs més sensibilitzat. Per a ajudar al teu fill. No són “coses de nens”.
Recordo que jo mai em vaig queixar al director o al meu pare. Parlar de coses de cops de puny al meu pare era cosa de “poc home”. I menys encara als professors.
Però això és el que cal fer. Perquè sinó la cosa pot acabar malament. Parla, parla si ho necessites, diria jo.