(Bloc) El contacte amb la realitat i l'altruisme ben entès
Fa unes setmanes escoltava una conversa a la feina entre una companya del meu servei i una altra persona que li deia: “És que no entenc com la gent ara està tan malament i no arriba a final de mes, com no havien estalviat abans?”. Vaig sentir una fiblada entre el meu cor i el meu estómac i, un cop més, vaig constatar que, en ocasions, les persones no som capaces de mirar més enllà del nostre melic. Aquesta persona, instruïda i amb un càrrec de certa responsabilitat, no és conscient de la realitat del nostre país? De les taxes d’atur endèmiques, del nivell dels sous? Més aviat penso que vivim en un moment històric en què l’egoisme i l’egocentrisme imperen per sobre de qualsevol altre valor.
Escrit per: Marta Abad
Addicionalment, he tingut sempre molta por i, sobretot, he sentit molt de rebuig per qualsevol tipus d’elitisme que sustrau a les persones de la realitat comú i les emplaça en una mena d’altar des d’on atisbar els altres amb commiseració. D’elitisme n’hi ha de molts tipus: econòmic, intel·lectual, espiritual...etc. sigui quin sigui aquest, normalment no ajuda les persones a créixer i a ser fèrtils en comunitat.
M’agradaria posar un altre exemple d’aquest “no mirar per l’altre” i reduir la realitat al pas propi pel món. En aquesta situació de pandèmia pel Covid-19 amb no poques morts accelerades i un impacte amb precedents molt remots a l’economia i, per tant, amb molta marginalitat creada, no s’estan deixant de veure: festes privades, trobades multitudinàries, individus que rebutgen dura la mascareta... Alguns diran que es tracta d’esdeveniment aïllats però, si tenim en compte l’exponencialitat de la corba de contagis, no estem en posició de restar-ne importància.
Què penso que succeeix aquí? Les persones que cometen aquest tipus d’actes se senten immortals. En general es tracta de joves que, encara que es contagiin, molt possiblement no tinguin ni símptomes. Aleshores, per què deixar de viure la vida en la seva màxima expressió? El simple mecanisme de l’economia (sí, més simple del que creiem) i la precarietat actual no passen ni un moment pel seu cap; tant els hi fa, no van amb ells. Entrant, a vegades en la paradoxa, de que potser sí els pot arribar afectar en el curt termini perquè perdin les seves feines o ho facin les persones del seu cercle més proper.
Aleshores, tant ens costa fer un petit sacrifici d’uns mesos o un any si després les conseqüències han de ser menys doloroses per tots? Personalment, crec que és un preu molt petit.
Per últim, m’agradaria posar un altre exemple que no deixa de frapar-me. Com bé sabem, molts serveis com ara la Fundació Joia estan, en part, finançats pels nostres impostos. Com aquest, molts d’altres que compleixen un rol molt important en les nostres vides: sanitat, educació, cultura...etc. Ara bé, quantes vegades hem intentat evadir pagar impostos o hem sabut d’algú que ho ha fet? Un cop més, sembla que no som conscients de la importància de pensar en el col·lectiu o, com a mínim, en la importància dels nostres fets més enllà de l’instant concret.
Per suposat, quan assenyalo aquests fets individuals a mode d’exemple, no estic posant la vista en els altres i pretenc passar per un ésser altruista sense màcula, ni molt menys! En moltes ocasions, sento ràbia perquè les coses no han sortit com a mi m’agradaria o perquè no puc imposar el meu caprici o desig en el meu cercle. Aquí, sense cap mena de dubte, també estic mirant únicament per mi i obviant el grup i/o la realitat que (quasi) sempre s’haurien d’imposar. I compte, amb això no estic defensant cap ideologia política o filosòfica sinó un sentit de comunitat que, en última instància, ens ha de portar a la supervivència i el progrés.
També voldria fer un matís a aquesta petita reflexió. La nostra responsabilitat envers el col·lectiu no ha de entrar mai en contradicció en salvaguardar la nostra integritat física i psíquica com a persones donat que, en altres casos, també podem entrar en la trampa de convertir-nos en instruments dels altres per aconseguir els seus fins. Trobar, doncs, l’equilibri entre la nostra persona i el grup hauria de ser un objectiu a tenir present en els nostres actes de la vida cotidiana.