(Bloc) La infància com a punt de no retorn
El 20 de novembre se celebra el Dia Mundial de la Infància i, des d’aquestes línies, trobem important fer una sèrie de reflexions sobre aquest moment de la vida de l’ésser humà.
Escrit per: Marta Abad
Per una banda i d’importància cabdal, trobant-se a l'empara de la Fundació Joia, tots hauríem de reflexionar sobre l’impacte de les vivències d’una persona quan és infant (i també adolescent). Aquests pocs anys marquen l’esdevenir de qualsevol persona. És a dir, allò que ens toca viure en els primers anys deixa una empremta difícilment esborrable durant la resta dels nostres dies. Si tenim aquest axioma ben present, podem, sense gaire esforç, concloure que, com a societat, tenim una gran responsabilitat sobre la vida dels més menuts. Aquesta, per suposat, es centra en algunes figures claus: mares i pares, familiars propers, mestre i professors, acompanyants d’activitats extraescolars, entre d’altres.
Tot allò que es transmet a un/a nen/a, especialment quan es vincula amb una experiència emocional i/o afectiva de signe positiu o negatiu, queda enregistrada en el “disc dur” que va conformant la personalitat i sentant les bases del desenvolupament cap a l’adolescència i adultesa.
Així doncs, si prenem en consideració el context en què un infant neix i es cria, podrem traçar d’una manera, possiblement molt aproximativa, el que serà el seu futur. Evidentment, aquí estem fent una simplificació burda per tractar de fer entenedora una realitat molt més complexa.
Com pensem, per tant, que evolucionaran nens/nenes nascuts a entorns tan diferents com els següents? A un país subdesenvolupat o a un barri marginal, a un país immers en un conflicte armat de llarga durada, a una família amb molts recursos econòmics però amb pares absents de facto, a una família on no existeixen ni les normes ni els límits...etc. De ben segur que qualsevol dels que esteu llegint aquestes línies, podríeu fer una aposta al respecte. També és important ampliar el cercle d’influència del/de la nen/a a, per exemple, l’escola perquè, creiem que, després de patir “bullying” en un grau o un altre, la ferida queda cicatritzada quan l’episodi acaba? Tant de bo fos així.
Si prenem aquest punt de partida tan ridículament esquematitzat, es conclou de manera bastant directa que molts traumes i trastorns mentals tenen el seu origen (quan no és biològic o no ho és exclusivament) en els primers anys de la nostra vida.
Per suposat, els tractaments terapèutics i/o farmacològics posteriors poden ajudar a millorar la qualitat de vida del ja adolescent o adult però la línia base no serà mai la mateixa per una persona amb una infància planera i plena que la d’una altra que ha hagut d’experimentar les dificultats i el dolor des d’un bon inici. En conseqüència, hauríem de procurar que tot/a petit/a pugui gaudir d’unes condicions dignes a tots els nivells; no sols per la vivència de la infantesa sinó pel seu futur.
Aquest repte té un doble nivell. Un de “micro”de cada persona amb capacitat d’influir en la vida d’un infant i un de “macro” com a societat que hauria de trobar palanques per corregir les desigualtats més fonamentals que, encara avui al segle XXI, es donen al món. La conjugació d’ambdues és l’únic camí cap al progrés, ben entès, com a espècie.
Encara que, fins aquí, hem defensat que s’ha lluitar per aïllar el/la nen/a de l’experiència traumàtica, no hem de confondre aquest objectiu amb una sobreprotecció i llibertinatge malaltissos molt habituals en les generacions de nens i joves actuals que ha portat a molts a la manca de resiliència, mala gestió de la frustració i, fins i tot, a una tirania i culte al jo que semblen incompatibles amb el progrés del qual parlàvem. La criatura necessita que se li transmeti la realitat de la vida encara que en termes i forma que pugui copsar. Creiem que ensucrar-la o amagar-lo d’ella no afavorirà el seu correcte desenvolupament adult.
La mainada té dret a que se la proveexi de tot allò que necessita per viure amb dignitat, també ha de poder jugar, divertir-se, embrutar-se, caure i aixecar-se; però també a rebre una educació emocional equilibrada i sana basada en un dia a dia en què no es fereixi de manera gratuïta la seva ànima. Per últim i com hem apuntat més mencionat més amunt, no podem menysprear la transmissió en valors ètics que el permetin, poc a poc, en erigir-se un adult sa i respectuós amb aquells que l’envoltaran.