(Bloc) La meva visió de persona i de dona
Cada any el 8 de març, oficialment des del 1975, se celebra el Dia Internacional de la Dona. Els que heu llegit alguns dels meus posts, bé sabeu que no sóc partidària de celebracions de cap tipus en dates fixades sinó de fer de cada dia un motiu de joia sempre que les circumstàncies ho permetin. En qualsevol cas, aprofitaré l’ocasió per fer una petita reflexió basada en la meva experiència i, sobretot, en els meus valors.
Escrit per: Marta Abad
Primer de tot, us confessaré una cosa que porto molts anys sentint: hagués hagut de néixer en una altra època ja que no em sento gens identificada ni a gust amb el status quo actual a molts nivells, especialment en allò que té a veure amb valors i manera de viure. Si bé, avui toca concretar en allò que té a veure amb el meu rol de dona.
Per començar, diré que, quan observo i em relaciono amb les persones, no ho faig en base al seu sexe sinó en base a allò que la seva manera de ser i els seus actes activen en mi; sempre ho he fet així i no penso canviar-ho. Addicionalment també he d’afirmar que mai (o pràcticament mai, per allò de no ésser tan categòrica) m’he sentit discriminada pel fet de ser dona. Si ho he estat per d’altres motius que no toca abordar en aquestes línies.
Dit això, no puc sinó transmetre que no comparteixo moltes de les premises i maneres de fer del feminisme actual. Des del meu humil punt de vista, alguns d’aquests no fan sinó copiar comportaments que, històricament, s’han considerat propis d’homes i han estat denostats al llarg de moltes dècades. I, per una altra banda, pretenen dividir la humanitat en dos bàndols irreconciliables. No recolzaré aquest posicionament tot i que, per suposat, el respecto des de la distància.
I quin és el motiu d’aquesta la meva actitud? Intentaré transmetre-ho amb la simplicitat que ho sento. Per una banda, no puc dir que m’hagi sentit pitjor tractada per homes que per dones, seria mentir en favor d’una realitat que no ha estat la meva. El dolor que altres éssers humans m’han inflingit no ha vingut en la seva majoria del sexe masculí, ni molt menys. I m’atraveixo a afirmar que tampoc pel fet de que jo sigui dona. De fet, he tingut la fortuna de creuar-me en el camí amb homes meravellosos que no han fet sinó recolzar-me, apreciar-me i tractar de treure el millor de mi. Això, per una banda. Per l’altra, mai recolzaré una lluita que pretengui enfrontar, dividir, separar i no reconciliar.
Per suposat, em sento enormement afortunada d’haver nascut en un període històric en què he pogut i puc estudiar el que vull, anar amunt i avall sense la necessitat del permís d’un home, de tenir el dret a vot...Per aquest motiu, us apuntava més amunt que, molt probablement, hagués estat una d’aquelles dones que van lluitar per tots aquests drets bàsics, fonamentals i que mai, mai no haguessin hagut de ser propietat exclusiva dels homes. La única manera en què crec que puc honrar-les és fent el millor ús dels drets que elles van reivindicar i aconseguir per a tot un futur de dones que, gràcies, a elles hem guanyat la dignitat que tot ésser humà mereix.
Per a mi, ara la lluita passa per a què aquests drets fonamentals i tota la resta de drets humans esdevinguin una realitat a tot el món. Com podem ignorar o restar de braços creuats sabent que es lapida dones a no poc països del món, quan encara està estesa l’ablació del clítoris, quan hi ha matrimonis forçats de nens, quan s’obliga a milers de dones a prostituir-se, quan moltes dones encara no gaudeixen dels drets humans? Em revolta saber que això succeeix i m’enfada enormement ser conscient de que moltes de les autodenominades feministes hi passen de puntetes. Quan aquestes realitats indecents, obscenes, repugnants són els vertaders obstacles en el camí cap a la dignitat i igualtat de dones i homes.
Per una altra banda, em genera confusió extrema que moltes dones aplaudeixin les lleis de quotes a qualsevol àmbit. Malauradament i molt a desgrat nostre, ens hem incorporat tard al món de l’educació superior i al món laboral però no tinc cap mena de dubte que aconseguirem arribar allà on desitgem. Realment creiem que forçar-ho amb quotes ens afavoreix? Jo no vull ésser tractada amb commiseració, vull fer el meu camí amb mèrits propis; així ho he fet fins ara i així ho seguiré fent.
També em plantejo per què la societat actual està tan obsessionada amb què totes les professions tinguin una representació equitativa de dones i homes. Amb quina finalitat? Per què hem de seguir obviant que dones i homes som diferents? La igualtat de drets no implica igualtat de qualitats i fortaleses. Anhelo de tot cor cada jove pugui escollir estudiar i treballar en allò que li ompli el cor sense cap mena de biaix en positiu ni en negatiu. Creieu que és casualitat que, a Catalunya i Espanya, les facultats de medicina ja tinguin majoria de dones? Deixem a cadascú actuar en base a la crida del seu cor. Per a mi, no hi ha millor consell que aquest.
Us posaré un exemple absolutament personal per tractar d’exemplificar aquest darrer punt. M’encantava (i encara, a dia d’avui, m’omple de joia) estudiar si bé, no tenia clar quina carrera universitària volia cursar. La única crida del meu cor, encara que no amb massa força, va ser la psicologia. No obstant, per recomanacions, vaig acabar escollint una altra que, tot i haver-me donat de menjar, no m’ha omplert l’ànima. A la facultat de psicologia, més del 80% dels estudiants són dones, per què hem de canviar-ho? Encara que soni pedant, estic convençuda que hagués estat una bona psicoterapeuta. Així que no, no puc estar menys a favor de forçar les persones a fer allò que, suposadament, “toca” perquè volem imposar unes quotes o igualar el que no requereix d'igualtat.
Per últim, sí, entenc, defenso i sempre donaré suport a aquelles dones que vulguin dedicar les seves vides o part d’elles a desenvolupar-se com a mares. Igual que ho faré si el cas es dóna en un amic que està cridat a ser pare a temps complet. He sentit moltes crítiques a noies que han optat per aquest camí i em pregunto, per què? Ser professional t’atorga un status superior com a dona, com a persona? La llibertat per escollir ha de ser plena.
No, no em considero feminista (de la quarta onada) però sabeu què? Sóc independent en la majoria d’àmbits de la meva vida, no sóc mare perquè no vaig sentir mai la crida, regalo flors a la meva parella (home), he convidat en moltes primeres cites...sóc ésser humà amb els meus propis valors i vull que les persones que m’envolten m’estimin per la meva bondat i determinació, per res més.