(Bloc) Dia Mundial del Llibre i Sant Jordi o com la lectura m’ha regalat la vida
Qui llegeixi el títol d’aquest post no entendrà res o, en el millor dels casos, creurà que es tracta d’una hipèrbole, res més que això. Per a mi, no fa sinó reflectir una realitat. Bé és veritat que li dec la vida als meus pares, tant la biològica com tota la resta: els estudis, el sustent durant molts anys, el suport en la malaltia...etc. Ara bé, si no hagués comptat amb la lectura com a refugi del meu patiment, de la meva creu, dubto molt que ara estigués aquí. Potser creieu que exagero però aquesta és una de les meves grans veritats.
Escrit per: Marta Abad
De ben segur, coneixeu gent que té l’esport, la festa o algun tipus de manifestació artística- posem que la pintura- com a vàlvula d’escapament; la meva són els llibres. Ara bé, no penseu que això és un posat d’intel·lectualitat que, com alguns ho pretenen, em situa en una mena d'elit cultural. Ans al contrari! Llegeixo llibres que m’entretenen, que em fan passar l’estona, que m’evadeixen dels meus pensaments negatius, que em fan concentrar-me solament en les pàgines que devoro.
Quan aquesta afecció va començar a formar part de la meva vida sí que m’obligava absurdament a llegir allò que se suposava que era culte, clàssic o digne d’ésser llegit. Per sort, aquesta dèria no va durar gaire i, al poc temps, vaig començar a escollir aquells llibres que, simplement, em venia de gust que formessin part de la meva vida. Quin sentit té imposar a la meva més gran passió un límit de qualsevol tipus? D’aquesta manera, hi va haver moments en què em vaig encaparrar a llegir llibres i llibres d’un/a escriptor/a o temàtica que em fascinava en aquell moment. En d’altres, simplement he anat saltant de novel·la en novel·la sense un criteri massa fix o, simplement, sense més criteri que sentir-me atreta per la sinopsi de la contraportada.
Una altra llicència que m’he permès és no obligar-me a acabar aquells llibres que no m'enganxen. Per quin motiu ho hauria de fer? No és prou curta la vida i quasi infinits els llibres existents com per a “perdre el temps” amb aquells que no estan fets per a nosaltres (o per a un moment determinat de les nostres vides)?
Durant gran part de la meva vida i més enllà de la meva família més propera, he estat o m’he sentit sola o, simplement, no em sentia amb esma de relacionar-me. Sortir a passejar o anar al cinema sola havien estat opcions però cobrien una part ínfima dels vespres o dels caps de setmana. Per sort (una sort mai prou valorada) tenia- i tinc, és clar- el meu univers de lectura. I, és clar, també de les biblioteques de Barcelona. Per què, a més a més, tinc la sort de que la meva passió no té preu, en la seva doble accepció: és un regal inestimable per a mi i no he de invertir-hi ni un euro per gaudir-la. Què més puc demanar?
Ja fa uns deu anys vaig descobrir que hi havia una altra cosa que em generava inquietud i quasi il·lusió, els idiomes. Bé és veritat que no hi estic especialment dotada però sí que em fascinen i em repten. Així doncs, tinc la gran fortuna de poder combinar dues aficions que resulten en poder llegir en llengua estrangera.
Crec que puc assegurar sense por a exagerar que hi ha hagut molts moments en què he aconseguit mantenir-me serena i en peu, arrelada a aquesta vida, gràcies a saber que mai se m’acabarien els llibres, que en podia tenir sempre un a les mans. Fins al punt que fa molt pocs anys (i acabo de passar dels 40) em vaig decidir a fer un tatuatge que diu: “You are not alone.” (“No estàs sola”), fent referència, justament, als llibres. El meu segon i crec que darrer tatuatge també té a veure amb una saga de llibres molt coneguda. Imagineu-vos on arriba el meu agraïment i deute envers la lectura.
Dit això, jo celebro Sant Jordi cada setmana o cada quinze dies, cada vegada que vaig a una de les meves biblioteques favorites o més properes i escullo aquelles dos o tres llibres que m’acompanyaran en un petit període de la meva vida.
Amb aquesta breu dissertació no pretenc, mai ho he pretés amb ningú, convèncer-vos que llegiu, ni que fer-ho sigui un dels gran plaers de la vida; ni molt menys. Simplement, m’agradaria transmetre-us que trobar una passió o, simplement, quelcom que ens agradi i/o un refugi al nostre patiment, a la nostra creu és una fortuna immensa. Cadascú trobarà la seva i potser aquesta canvia amb els anys, per què no ho hauria de fer? Les persones evolucionem i, per tant, allò que ens motiva i mou també pot fer-ho. Simplement, deixeu-vos amorosir per allò que us faci bategar el cor, us calmi les vostres afliccions o us generi un somriure.
I és clar, si com jo, sou dels que mai us manca un llibre a la motxilla o a la bossa: bon Sant Jordi (cada dia)!