(Bloc) No deixem mai de jugar!
Ahir diumenge passejava amb la meva parella pels carrers de la petita ciutat d’on ell és originari i on vivim. Ens agrada la vida senzilla, planera, sense grans esdeveniments o parafernàlia amb la qual cosa, sempre que els deures quotidians ho permeten, gaudim d’estirar les cames en allò que ja podem anomenar el nostre recorregut habitual.
Escrit per: Marta Abad
Normalment aprofitem aquest espai per posar-nos al dia de les nostres vides respectives, cada detall és rellevant per l’altre, qualsevol cosa, per nímia que sigui, té la seva importància.
Aquestes converses també ens nodreixen mental i emocionalment perquè ens permeten intercanviar punts de vista de la vida, dels successos que s’hi esdevenen. Ja que, tot i que compartim valors fonamentals, tenim un esquema mental ben diferent que ens ajuda a complementar la nostra visió de la vida. Sembla mentida que fer un tomb doni per tant, oi?
Ahir, però, en la meva inquieta ment que no para ni un segon (si sabeu on resideix l’endoll per desconnectar, aviseu-me!) se’m va ocórrer introduir a aquest moment mundà un joc molt bàsic i trillat: cercar paraules o noms propis que complissin amb una condició pre-establerta. Vàrem començar amb els municipis catalans que continguessin el nom d’un Sant o d’una Santa, vam seguir amb els noms de dona i d’home que comencessin per una determinada lletra, etc. Evidentment, no vàrem descobrir res nou que no s’hagi fet servir en aules, en casals, en activitats extraescolars o en jocs de taula entre amics.
Per a mi, la “novetat” aquí resideix en fer-ho en un espai que, a priori, no és l’habitual i, potser, tampoc ho són les nostres edats. Si bé, després d’haver-ho proposat, me n’adonava que, més enllà de generar activitat neuronal, fer-ho em connectava amb el joc. Com a persona racional i amant de l’eficiència i d’aprofitar el temps, el joc no té un espai massa important a la meva vida. Si bé, ahir ho vaig gaudir, em vaig sentir viva, vaig canviar una rutina sense esforç i, per què no, també vaig conèixer noms de vil·les o de persona que mai abans no havia sentit.
Reflexionant-hi, arribo a la conclusió que, a mesura que ens fem grans, juguem massa poc i, quan ho fem i en molts casos, cerquem guanyar. Personalment, penso que, justament, la grandesa de jugar resideix en passar una bona estona, en generar un vincle amb altres persones a través d’una eina molt poderosa, d’entrenar la resiliència, de deixar-se emportar per una estona de divertiment sa.
Amb això, no menystinc, ni molt menys, el joc competitiu que també presenta unes bondats necessàries per caminar per la vida: l’esforç, la superació, l’assoliment de metes, la comprensió de les regles...etc. Ara bé, cada cosa en el seu moment i en la seva justa mesura. Perquè, voler guanyar sempre a la vida, és pervertir l’essència de diversió que té un gruix del joc, convertir-lo en una tensa i estressant tasca de confirmació dels nostres egos.
Evidentment, cadascú trobarà el seu/s joc/s favorit/s, les possibilitats són infinites i, en molts casos, la necessitat de recursos pràcticament nul·la. No totes les seves formes convenen a tothom. Per exemple, recordo que en la meva post-adolescència, el que era el meu millor amic, m’explicava les partides de rol de nit-matinada que jugava amb els seus amics, quan l’escoltava, no podia sinó meravellar-me per l’exercici d’imaginació que suposava crear aquells món tan fantasiosos. M’agradava que me’n fes partícep però, donat que la ciència ficció no és del meu agrat, crec que mai m’hagués animat a formar part d’aquelles trobades nocturnes.
En el meu cas, és fàcil saber quin tipus de joc em pot agradar, emocionar, fer riure, ajudar a fer que el temps passi sense adonar-me’n: com a amant del llenguatge, de les paraules, tot allò que hi tingui a veure comptarà amb una garantia d’èxit. Addicionalment, jugar no té perquè entrar en contradicció amb aprendre que, en el meu cas, és un dels meus motors vitals. Ara bé, com apuntava més amunt, aleshores s’ha d’entrar en una disposició d’ànim en què guanyar perd qualsevol tipus de rellevància i, aquí, la humilitat hi juga un rol clau.
Saps tu quin és el tipus de joc que t’omple el cor i et fa riure i passar un moment agradable?
Per finalitzar aquesta petita reflexió, us comparteixo unes cites sobre el joc per seguir pensant-hi:
“En una hora de joc es pot descobrir més sobre una persona que un any de conversa”. Platón.
“No deixem de jugar perquè envellim; envellim perquè deixem de jugar”. G.B. Shaw.
“El joc vertader és espontani, incert: mai se sap on portarà. No consisteix a guanyar o perdre, ni en assolir un objectiu o fita”. Carl Honoré.
“El joc, per innocent que sigui, posa al descobert igualtats i afinitats, perquè quan juguem amb algú no existeixen les fronteres, ni les jerarquies, ni les biografies; el joc és un espai de tots i per a tothom”. Albert Sánchez Piñol