(Bloc) Per més històries de superació
El 4 de febrer se celebra el Dia Internacional contra el Càncer. Com tots els dies internacionals d'una cosa o una altra, suposo que s'ha fet amb la idea de conscienciar sobre aquesta malaltia en concret, per a recordar-nos a tots que aquesta malaltia existeix, per a visualitzar-la en una societat acostumada a mirar en una altra direcció quan alguna cosa no ens agrada, o ens espanta, i de la qual, només ens recordem quan ens toca en primera persona.
Llegeix més...
Doncs res, ja tenim damunt l'any 2022. Tenim per davant 365 dies (bé, ja uns poquets menys), per continuar amb les nostres vides. I com emplenarem aquesta quantitat de dies fins al següent 31 de desembre? Bé, doncs cadascun sabrà el que pot/vol/desitja fer amb aquest temps per davant.
Perquè gairebé sense adonar-nos, ja tenim damunt de nou altre Nadal. Ja estem al desembre, s'acosta El Nadal, (Nadal is coming), s'acosten les vacances, els menjars d'empresa, les reunions familiars, els polvorons, les festes de cap d'any, el raïm, les llenties, els lacasitos, el preraïm, la roba interior de color vermell, els “bones festes” per tots costats, les nadales, els macrobotellons i les festes il·legals, els regals, els contagis del covid, les hospitalitzacions, l'enèsima onada i totes aquestes coses que solen portar aquestes festes entranyables.
El dia 16 de novembre se celebra, com cada any des de 1996, el Dia Internacional per a la Tolerància, instaurat per l'Assemblea General de l'ONU. És un dia de reflexió, en el qual, tal com comenten Les Nacions Unides, “s'ha d'advocar a enfortir la tolerància mitjançant el foment de la comprensió mútua entre les cultures i els pobles. Aquest imperatiu està en la base de la Carta de les Nacions Unides i de la Declaració Universal dels Drets Humans i és més important que mai en una era en la qual l'extremisme i el radicalisme violents van en augment i els conflictes es caracteritzen per un menyspreu fonamental de la vida humana”.
Una altra de les moltes conseqüències que ha portat la Covid és l'escassetat apressant d'això que anomenem comunament microxips, una cosa que no sabem exactament què és ni per a què serveix, però que segons sembla és imprescindible per a la supervivència de la raça humana.
Entre les diverses i nombroses coses que ha portat aquesta pandèmia que encara patim, encara que hi hagi massa gent que parla d'ella en passat, com si ja no existís, és que dóna la sensació que s'ha descobert una nova malaltia que pateix la població massivament. Estic parlant, bé, escrivint, ja ens entenem, de la salut mental.
El millor dia mundial per a tothom hauria de ser el Dia Internacional de l’Abraçada, el 21 de gener. Aquest dia podem tocar i acostar-nos a la persona més enigmàtica, ansiada, enyorada i sempre estimada que veiem.
A mesura que s’apropa final d’any, moltes persones fan propòsits per complir, reptes per assolir a l’any que està a punt de començar. Perquè els humans som així, necessitem dates assenyalades per reflexionar, per comprometre’ns, per celebrar la vida, per començar nous projectes, per tancar etapes i endegar-ne de noves…Tant se val si això és racional o no, l’important és que aprofitem aquella ocasió per marcar-nos objectius, per decidir sense por, per agafar les regnes de la nostra vida, per deixar de funcionar amb el pilot automàtic.
Els que tan sols llegeixin el títol d’aquest post pensaran que sóc una revolucionaria a qui agrada provocar i anar contracorrent, potser hi ha una mica d’això però no tant com podríeu pensar. Com sigui, en aquestes línies, m’agradaria compartir-vos tot un seguit de coses que faig tot i que no sempre siguin ben acceptades per la societat o pel grup. És més, continuaré fent-les malgrat totes les crítiques que he rebut i rebré.
Ara fa uns 9 anys que vaig decidir obrir-me al món, deixar d’estar tancada en mi mateixa per tractar de conèixer gent amb qui, d’alguna manera, compartir la vida. Mentiria si digués que va ser un procés bonic i planer, res més lluny de la veritat. Amb més de 30 anys, algunes habilitats socials més que rovellades i en un món poc tolerant envers “certes coses”, vaig patir molt de dolor i em vaig sentir rebutjada en moltes ocasions. Ara bé, crec que, finalment, va valer la pena.
Malgrat que llegir és la meva més gran passió, la meva millor medicina i el meu hobby més preuat, mai m’ha agradat la poesia. Ara bé, sí és veritat que, al llarg de la meva vida, hi ha alguns poemes que m’han agradat i, fins i tot, hi va haver un que va marcar la meva vida. Corria l’any 2000 i un company de facultat me’l va enviar ens els albors d’internet i en un moment en què jo sentia certa confusió vital.
Des del meu humil punt de vista, estem vivint un moment històric (com a mínim a Occident) en què els “ismes” estan marcant la vida de les persones i de les societats. A què em refereixo? Ni més ni menys que als: feminisme, ateisme, nacionalisme, veganisme, etc.