(Bloc) Són els drets humans una utopia?
El 10 de desembre de 1948 es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans. Molt ha plogut des d’aleshores a tots nivells i arreu del món. Ara bé, creiem que aquella declaració de bones intencions és una realitat avui en dia i per a tots els éssers humans?
Escrit per: Marta Abad
Per començar, no podem obviar el fet que, avançat ja el segle XXI, se segueix donant una importància diferent a les vides de les persones segons en quin país o en quin continent hagin nascut. I això, no és una manera de parlar sinó que, fins i tot, existeixen “eines” que atribueixen un valor econòmic a les vides de les persones; frapant si més no, oi? Com podem, aleshores, defensar la posada en pràctica real del primer article d’aquesta declaració que resa: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”? . No té cap mena de sentit parlar de drets inherents a les persones si aquests no es veuen reflectits en les seves vides, dia rere dia. Quant a desigualtats en podríem citar de molts tipus, però, possiblement les més flagrants són: l’accés als aliments, a una sanitat digna, a un sostre, a l’educació, el dret a expressar les opinions i creences pròpies sense por a represàlies o el d’ésser tractat com a persona independentment de consideracions socials, ideològiques o espirituals. Realment, estem molt lluny de l’ideal que, per una altra banda, sembla tan fonamental i necessari per caminar per la vida amb dignitat.
Si ens fixem ara en els articles 4 i 5, en la nostra realitat, podríem pensar que queden desfasats a l’any 2020, ens diuen: “Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: "l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes." "Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.” No obstant, per desmitificar el seu anacronisme sols hem de pensar en realitat esteses i lluny d’ésser eradicades com ara: el treball infantil, el tràfic de persones, els salaris indignes, la mutilació genital femenina, la persecució i tortura de “dissidents” d’alguns governs o grups revolucionaris...etc. És evident que, en aquest sentit, la societat a nivell mundial ha evolucionat enormement en les darrers dècades, no diguem ja segles, si bé, estem lluny de l’ideal moral que ens hauria de regir com a espècie.
Passem a un grup d’articles que versen sobre la igualtat davant de la justícia i el dret a ésser protegits a través dels instruments legals. De nou, com apuntàvem més amunt, aquest no és, ni de bon tros, un mal moment històric en referència al funcionament de la justícia en termes generals però tampoc no podem obviar violacions flagrants a la imatge d’una justícia cega per imparcial. Sense anar més lluny, el moviment “Black Lives Matter” nascut als Estats Units i amb ressò molt més enllà del país americà no és sinó una denúncia al tracte diferencial de les persones, en aquest cas, segons la raça. Si les forces de l’ordre ja fan distincions, què no podem esperar que succeeixi als tribunals?
Més endavant trobem tot un seguit d’articles que fan referència al dret de les persones a fer vida al seu país d’origen i/o a desplaçar-se’n fora, en cas de necessitat (refugiats) o voluntat. És difícil abordar aquesta temàtica essent breu. Per tant, a fi de no eternitzar-nos, exemplificarem la realitat llunyana de la quasi utopia recollida en la Declaració Universal dels Drets Humans. La ius sanguinis que fa que persones nascudes a un país no en siguin ciutadans de ple dret perquè els seus progenitors no hi van nèixer, persecucions polítiques, ideològiques o religioses que obliguen a molts a abandonar el seus països d’origen, problemes d’acollida dels refugiats a Europa o Estats Units...etc. El panorama és complex i, per a algunes persones, pràcticament no existeix sortida en la cerca d’una vida estable a la terra d’origen o a una de destí. Pot ésser més dolorós, desesperant i frustrant que no poder establir-se en un lloc i viure-hi dignament i sense por i/o grans mancances?
Ens endinsem pràcticament a la darrera part del document on trobem tots aquells articles que fan referència al dret a un treball digne, amb un salari just i unes condicions laborals respectables. És evident que, a aquest respecte, no podem comparar les realitats dels anomenats països desenvolupats i aquells en vies de desenvolupament si bé, dins dels primers també es donen realitats lluny de poder ésser qualificades com a dignes. Sinó, pensem en els sous mínims interprofessionals al nostre país (i això en el cas que siguin respectats): com concorden amb les despeses més bàsiques i fonamentals a les quals s’enfronta qualsevol persona? Per no mencionar la frustració de moltes persones que, per manca de valoració de les seves professions, han d’abandonar el somni gestat durant els anys d’estudi.
Sense cap mena de dubte, els articles posteriors referents a l’educació senten, en certa manera, les bases dels que acaben de citar. Perquè, quin futur li pot esperar a un nen o jove que no ha tingut accés a una educació digna de tal nom? En aquest sentit, tant a nivell local, nacional com mundial, s’hauria de garantir l’educació dels infants a fi d’assegurar que aquells desenvolupin les eines per construir-se un millor futur. Evidentment, parlem d’una educació amb garanties i de qualitat i al llarg de la vida; educació que, per suposat, entronca amb l’accés a la cultura en les seves diferents formes.
I conclourem amb part de l’article 29.1: “Tota persona té deures envers la comunitat [...]”. Seria innocent, pervers i poc madur esperar que els governs fossin els únics garants d’aquests drets fonamentals. Només els mecanismes político-legals en conjunció amb les nostres voluntats i actes individuals del dia a dia com a ciutadans i persones poden assegurar un futur més esperançador per a tots els homes i dones del nostre món.