(Bloc) Elogi a la simplicitat
Si podeu, us demano que tanqueu els ulls i que penseu en un moment en què us hagueu sentit tranquils, en pau amb vosaltres mateixos, contents de viure i, fins i tot, amb un somriure als llavis o, com a mínim, amb l’empremta de l’alegria al cor. Segur que cadascú de vosaltres pensarà en una situació ben diferent. Ara bé, m’atreviria a afirmar que, en la majoria dels casos, es tractarà de petits instants de la vida quotidiana en què els diners, el status, els “focs artificials” no hi tenen res a veure.
Escrit per: Marta Abad
En el meu cas, per exemple, podria escollir-ne, per començar, tres d’ells. Una conversa saltant de tema en tema amb un dels meus amics bevent una coca-cola, una tarda tranquil·la al sofà veient una sèrie i menjant unes patates de bossa o un gelat amb la meva parella o una horeta de soledat junt amb una novel·la que em té encisada. Personalment, no m’és necessari comptar amb luxes, ni estar a entorns paradisíacs lluny de casa o celebrant ves a saber què. Aquests instants, en ocasions fugaços, són els que omplen la meva ànima i, així, esdevenen motor per seguir en peu i per lluitar en aquells moments en què les ombres envaeixen el meu ésser.
Amb això, no vull pas donar sentència restant importància a moments importants, a instants de disbauxa o la possibilitat de comptar amb recursos per generar moments memorables. Per suposat, d’aquesta manera també poden generar-se espais de joia que, més endavant, esdevenen records inesborrables.
Ara bé, quants espais vitals de simplicitat podem arribar a viure i quants de gran celebració? Penso que en els primers hi rau un potencial de plenitud enorme que, generalment, menystenim i, fins i tot, defugim. Per què? Doncs penso que hi pot haver dos grans motius. Per una banda, els mitjans amb totes les eines de què disposen i, especialment, les xarxes socials ens infonen la necessitat de brillar sempre, de mostrar un gaudi aparent, una perfecció superficial que sols es pot aconseguir amb una intensa cura dels detalls externs. Aquestes imatges de revista, però, es corresponen amb l’estat interior de qui les comparteix? No ho podem saber. Per una altra banda, en algunes ocasions, ens costa parar de fer coses perquè, el contrari, suposa trobar-nos amb nosaltres mateixos, enfrontar-nos amb allò que tant mal ens fa i que, en l´aturada, esdevé més evident.
Crec, però, que quan arribem a acostumar-nos a estar amb nosaltres mateixos- sols o acompanyats, a casa o al carrer - però sense perseguir un ritme frenètic, podem descobrir un goig que, sortosament, es pot replicar sense gaire dificultat. Evidentment, que tindrem moments de tristesa, de mal humor, de frustració...aquests són inherents a les nostres vides. Però, si ens parem a gaudir dels breus instants de plaer mundà, tenim una primera batalla guanyada; com a mínim, contra l’avorriment i contra la necessitat de l’adrenalina constant.
I com podem descobrir quins són aquells moments que ens omplen el cor a cadascú de nosaltres? Diria que els anys de vida ens n’ensenyen sense que nosaltres haguem de fer gaire esforç; sense premeditar-ho, anem cercant cada vegada més aquelles situacions que, sense ésser-ne conscients, en aportem quelcom que el nostre cor necessita. Crec, també, que si connectem amb les nostres emocions i el nostre cos, també podem esbrinar quan la vida ens està oferint un instant d’aquest tipus. Personalment i sense fer servir cap mena de metàfora, sento un petit saltet del meu cor i, molts cops, estic somrient sense quasi adonar-me’n. També segons la meva experiència, he necessitat aprendre a estimar i valorar aquests moments per recarregar-me de força, energia i motivació per afrontar molts altres moments en què l’angoixa és la protagonista principal dels meus dies.
Per suposat, com a éssers que estem en constant evolució, el tipus de situacions que ens fan sentir aquest caliu i aquest benestar muten al llarg dels anys si bé, opino que, en el fons, tenen algun component comú que molt té a veure amb la nostra essència pura i immutable.
Us convido, doncs, a que trobeu els vostres petits moments quotidians de “transcendència” i, en el cas que ja els tingueu identificats, no els hi resteu valor. Estic convençuda que preuar-los us serà molt útil per disposar de coratge quan el necessiteu.