(Bloc) La meva peregrinació
Ara ha fet cinquanta anys que vaig anar per primer cop, amb més d’un miler d’infants d’escola, a la ciutat de Santiago de Compostela, en forma de Romeria ferroviària. Era l’any 1971 i vam agafar un tren de 25 vagons amb un centenar de mestres d’escola per tal de viatjar cap a la condonació papal de molts anys de beatitud purgatòria.
Escrit per: Maria del Mar Castuera
Això ho fem cada vegada que Sant Jaume cau en diumenge, cosa que només passa cada quatre anys per casualitat. En arribar a la ciutat, ens va rebre una Tuna amb precioses cançons i vam sortir en una revista religiosa de la tele.
El cert és que als estius visc en un poble que formava part del Camí de Sant Jaume, d’ençà que va començar a l’Edat Mitjana. No paren de venir peregrins al meu poble i gaudim de les Festes Majors precisament en aquest mes de juliol.
Arreu de la nostra terra es poden trobar gravades a les roques unes empremtes de ferradura que corresponen al cavall de Sant Jaume. Arreu es conserven històries de miracles relacionats amb el camí de peregrinació i també ensopeguem amb petits i grans monuments de pedra romànica que només s’expliquen a través de les històries religioses del camí. Considero que forma part de la cultura i de la màgia dels nostres camins de muntanya.
Però quina podria ser l’explicació d’aquest fenomen màgic que perdura al llarg de tots els segles de la Cristiandat?
Els éssers humans cerquen quelcom absolut i des del Neolític ençà ens venim dedicant a travessar el món en funció dels nostres gustos, inquietuds o creences esotèriques. Així doncs, des del Neolític fins ara estan venint persones de tota Europa cap al Finisterre, per tal d’adorar el sol, seguint l’orientació de la Via Làctia, que ens recorda una carretera i que és la galàxia on vivim.
Els primers turistes del continent travessaven el Pirineu per recórrer una mena de ruta experiencial de caire intimista i personal, que serveix per a conèixer cada individu per dintre, i no cal dir que aquests pelegrins passaven pel meu poble.